III Marxa del Montserratí

Dia esplèndit amb sol, caloreta i gens de vent, perfecte per una matinal montserratina. A les 9 puntuals es dona el tret de sortida de la marxa amb una temperatura més aviat baixa, però el fort ritme imposat pel 1er ens fa entrar en calor a tots. Fins a l’Ermita del Puig intentant no perdre de vista al Peque i a l’altre màquina però ja des del començament alguna cosa em diu que avui no serà el meu dia. Les meves cames ràpidament noten la falta d’entrenament a la muntanya, pocs quilòmetres acumulats i algunes cosetes ja més personals que han invaït últimament el meu cap. En fi, tot són excuses però tot plegat em fa afluixar el ritme i amb prou feines arribo a meta en setena o vuitena posició i amb un temps de 1h i 44min. El paisatge magnífic, el recorregut molt bo, i el millor de tot: la gent. L’Ivan, la Laia, la Mireia, el Peque, en Plans, l’Estruch, l’Alexandre, en Roger i l’infatigable, incansable, incombustible Enric (que ha fet 2 voltes al circuit llarg preparant l’UTMB)… en resum, un ambient de muntanya genial on caminaires i corredors hem compartit aquesta 3a Marxa del Montserratí. 

I com que el senyor no n’ha tingut prou i el dia no es podia desaprofitar, he tingut la brillant idea de pujar a la Miranda del Príncep a fer un solitari. Necessitava contacte amb la roca per absorbir una mica d’energia perduda aquets dies. Amb el solet que ha fet avui la roca estava carregadíssima! Des de l’aparcament del Vermell vaig pujant a peu i sense pausa fins a la Cova de l’Arcada. Observo aquesta impressionant formació, agafo aire i continuo pel torrent de les Grutes fins a peu de paret. Peus de gat, magnesi i amunt 185 m de IVº molt fàcil, amb un pas de Vè i llargues rampes de IIIº. Aquesta és una via blava, la més fàcil de la Miranda del Príncep, però mentre vaig guanyant alçada, per moments tinc la sensació de volar. Un cop al cim alguna cosa que es mou per la roca em distreu l’atenció. No veig res. Llavors es torna a moure i ràpidament el caço amb la mirada. Uooou! un pela-roques montserratí! Agafat a la roca amb les urpes, el tiu puja, baixa, cap a l’esquerra, cap a la dreta… i així fins que trobi algun insecte amagat entre les esquerdes. Sembla simpàtic i intento comunicar amb ell a base de xiulets. Ni puto cas. Tot hi així ha anat bé trobar-nos perquè ens hem fet companyia mútuament. Llavors cadascú segueix el seu camí i jo flanquejo, per la dreta, les agulles del Bitllot i la Ag. Petita del Pas del Príncep. Un cop al camí, Torrent de les Grutes avall i fins al cotxe.  

Tot plegat ha anat bé per carregar piles i ordenar una mica la ment que ho necessitava per començar bé la setmana.    

 

Tornem-hi!!!

Cada cop queda menys per la temporada de muntanya i avui, per primera vegada des de la Montserrat Nord, tornem a trepitjar terreny rústic i començem a acumular desnivell. Poc a poc, sense forçar la màquina que estem a diumenge, surto rodant tranquil·lament per sobre la carena dels Gatells (camí nou obert pel senglar de l’Ivan). Baixada fins a l’alçada de Can Rubió i passet a passet enfilo la Serra de Can Rubió per tornar a baixar per la banda de les obagues fins a Ca n’Astruc Vell. Pel fons de la vall cap amunt fins a Collbató. En total 1 horeta i uns 10 km de mitja muntanya per anar posant les cames a to i el 7 de febrer no fotre un pet com un aglà al Montserratí.

I per avui res més a explicar, només dir que de moment el Pela-roques només sap córrer i escalar. Ara ha d’apendre a VOLAR!

 

Un St. Jeroni abans d’anar a dormir?

Ja feia temps que no m’enfilava a St. Jeroni i avui, després d’un dia de feina una mica grís, he decidit pujar-hi. Surto de Collbató centre (372m) i passant per l’Ermita de la Salut enfilo escales amunt fins a les Coves del Salnitre. Planejo una mica pel camí de les Feixades, passo el Coll de la Serra Llarga i arribo al Pla de St. Miquel (850m i 42 min). Amb el cel rogenc vaig fent passet a passet per la pista de ciment i sense activar el mode caminaire en cap moment, arribo a St. Joan (971m) en 51 min. S’acabat la pujada forta. Ara fins a St. Jeroni el camí planeja seguint la carena de les Paparres. En els trams de clariana encara s’hi veu però a la que entres al bosc la foscor de la tarda-vespre es fa present. Així que com una moto entrant a un túnel engego llums. Vaig espantant a tota la fauna montserratina, que a aquestes hores segur que no s’esperaven creuar-se amb ningú; Ara sorpreng a una cabra mascle a la sortida d’un revolt, ara una família de perdius apunt d’anar a dormir, i també algun senglar espantat que se sent com s’allunya. Ja de nit arribo al mirador de St. Jeroni (1.236m) en 1h 18min i als meus peus, tot el Bages i els seus pobles ja il·luminats. Sense parar el crono, mitja volta i escales avall fins al coll de les Pinasses (1.139m). Des d’aquí amb uns 40m de desnivell m’enfilo al turonet de l’Albarda Castellana (1.177m i sostre del Baix Llobregat) i ja tot baixada pel camí dels Francesos. La baixada me la prenc molt en calma ja que és molt tècnica i de nit i amb el frontal en reserva prefereixo ser prudent. Can Jorba, Vinya Nova i per fi els carrers il·luminats del Pujolet. Finalment arribo a casa en 2h 13min. 

Bonanit!

 

“I’m only a finisher”

Aquest diumenge, 15ª Marató de Muntanya Sant Llorenç Savall. Una cursa molt ràpida on es poden córrer els 42′5 km del recorregut, excepte en algun tram de la pujada a la Mola i alguna pujadeta més ja cap al final.

A les 7′30 del matí sortim 170 corredors a un ritme gairebé de passeig fins als 500m, on progressivament els primers van tirant de la cursa. Es converteix llavors en una cursa força ràpida al principi. El meu objectiu és baixar de les 4h 33min que vaig fer l’any passat i per això manting un ritme alt durant els primers kms. Doncs precisament ha estat aquest el meu error. Uns primers 24 km massa ràpids per arribar al cim de la Mola (1.104 m) completament fos, trinxat i amb una important llaga a l’alçada del tendó d’aquiles, degut a una mala elecció de mitjons. I és que una marató és moooolt llarga i més si és de muntanya. Així que un cop arribo al cim de la Mola l’assistència mèdica de la cursa em protegeix la llaga del taló amb un compeed i una mica d’esparadrap bastant “xapusseru”. Menjo, m’hidrato bé i som-hi que només queden 18 km de puja i baixa. Als 2 o 3 km l’envenat del turmell ja no hi és i, mentre d’altres corredors m’avancen, em plantejo abandonar al proper control, al coll d’Eres (km 28). Vaig completament fos i em costa córrer fins hi tot a les baixades, però un cop arribo a l’avituallament del coll d’eres, menjo, reposo una mica i un pensament d’optimisme em ve al cap. Acaba-la ostia!!! Després de l’avituallament ve una baixada tècnica molt bonica per un bosc increïble, on en alguns moments se sent l’aigua com baixa per les torrenteres. Ara farà tot just un any que baixaba com una cabra boja per aquest camí preciós i en canvi avui semblava més aviat un os mandrós amb paràlisis a les cames. La idea d’abandonar i tornar al poble xino-xano pel camí directe em ronda pel cap en més d’una ocasió. Però ja que hem arribat fins aquí gaudirem tot el que es pugui de la marató i, parant a tots els avituallaments a inflarme de menjar, vaig esgarrapant metres al camí. Km 36, 37, 38…. 39. Que llargs que es fan aquets últims kms i més quan no et marquen (o no veus) els últims 3. Arribo a St. Llorenç Savall en 5h 13min i el seixanta i pico de la general, però content d’haver acabat i haver patit en un circuit preciós al Parc Natural de St Llorenç del Munt.

  Arribant a la Mola 

La Mola, km 24. Autor de la foto: el bomberu pallassu

 

Titànic (90m, 7a+)

Aprofitant les poques hores de llum que tenim a les tardes, en Roger i jo hem escalat la Titànic, una via de 90 metres a la cara oest de la Proa. Aquesta vessant de la Proa, assolellada per les tardes, ens ofereix una magnífica placa de conglomerat d’una verticalitat perfecte.

Així que a peu de via en Roger agafa un tros de fulla seca, se l’amaga en una de les mans i ensenyant-me els seus dos punys em diu: -tria!- Trio la dreta i la fulla no hi és, per tant comença ell i jo l’asseguro. El 1r llarg és un 7a de 25 m molt tècnic i finet, típic montserratí. En Roger arriba a la reunió inflat de braços, i és que aquest 1r llarg és dels que et crema els avantbraços i et deixa llest per tota la via. 2on llarg, em toca a mi obrir-lo. Uns minuts de recuperació a la R1 i començo un 7a+ d’aquells que has d’intuïr abans de fer el pas. Així que amb intuició i moviments precisos vaig buscant el millor camí a través d’aquest mar de roca vertical. Pujo escalant en lliure a bon ritme ja que entre seguro i seguro el grau és obligat. Una, dos,  tres xapes, i a la quarta els meus avantbraços inflats diuen prou mentre un “pillaaa!” ressona per Montserrat. En Roger bloqueja el reverso, em penjo de la corda i després d’un breu descans acabo el llarg mig en A0. A aquestes hores de la tarda bufa un vent fresquet d’aquest que et glaça si estas parat. En Roger surt de la R1 amb l’impermeable i la caputxa posada i com si es trobés a la Nord de l’Eiger encadena el 2n llarg. El 3r i últim llarg és un 6a+ que, continuant amb la tònica de tota la via de finures montserratines, et deixa quasi a l’aresta Brucs de la Proa.

Tres ràpels per la mateixa via, ens menjem unes ensaimades allargades com xurros i amb els últims raigs de sol anem baixant cap al cotxe.

Fotos  

 

Entrenaments al Pedraforca

Conecto l’ordinador, obro el facebook i al mur algú ha penjat una proposta molt interessant. És l’Albert Lapeira, corredor de muntanya de Vic, que proposa una sortideta en plan “runnig” al Pedraforca. Jo m’hi apunto. Així que dissabte a les 10 del matí ens trobem ell i jo als peus del Pedra, al Refugi Lluís Estasen (1.640 m).

Uns quants estiraments, posem en marxa els cronòmetres i començem a córrer pel bosc en direcció al coll del Verdet. El planing inicial és fer dos voltes a un circuit circular: Refugi Lluís Estasen, Coll del Verdet, Pollegó sup. del Pedra, baixada frenètica per la tartera, Refugi iiiiii… “repetimos”. Jo pensava fer la primera volta suau i apretar-li una mica més a la segona, però l’Albert es posa al davant, posa la cinquena i amunt! A mi em costa bastant escalfar i el ritme que marca l’Albert em rebenta els quàdriceps a la primera pujada dura. Per uns moments el perdo de vista. Seguim pujant i veig que el cabronet no afluixa. Així que em vaig mentalitzant que serà una pujada ràpida sense pauses i una mica agònica. Anem caminant però, a base de passes llargues, tronc lleugerament inclinat endavant i mans a les cuixes apretant fort, passem el Coll del Verdet (2.240 m). L’Albert em treu uns 100 m i durant tota la pujada anem fent la goma; ell davant i jo darrere. Passat el coll del Verdet començen un seguit de trams de grimpada on li retallo distància i finalment arribem al cim (2.497 m) amb poc més d’un minut de diferència. Paro el crono en 56′. Tansols un minut ens estem al cim i començem el descens fins a l’enforcadura i després a 1000 per hora per la tartera. Deu ni do com baixa l’Albert! si pujant ja costa seguir-lo, baixant… Un cop al final de la tartera agafem el cami direcció al refu, i després d’equivocar-nos en un trencall arribem al refugi en 1h 22′.

Ara toca la segona, la psicològica. Jeje, amb lo bé que aniria uns estiraments i cap al bar, i pensar que ens espera una altra hora llaaarga de patiment… una altra volta… Així que després d’uns minutets de repòs, glop d’aigua i som-hi que no ha estat res. Tornem a posar el crono a zero i mentre reprenem la marxa pels boscos del refugi, l’Albert em diu:  -Aquesta a disfrutar-la eh?, que vaig cansat- A disfrutar-la?? això què vol dir? que anirem xino-xano tranquil·lament? I uns collons! L’Albert prèn la iniciativa altre cop i canya cap amunt. Repetim el camí de pujada avançant a gent que ja havíem passat a la primera pujada. Alguns ens animen, d’altres es caguen en nosaltres. Està a petar de gent i als trams tècnics de grimpada es fan uns taps importants. Aquesta segona pujada sembla calcada a la primera; l’Albert al davant i jo mantenint la distància. Aquest cop però, l’atrapo abans del cim i arribem junts a dalt en 58′. Perfecte! Molt bon temps per ser la segona. Aquesta última ha estat dura per les meves cames i sobretot pels meus pulmons, però ara que som dalt puc dir que la hem disfrutat. Cinc minuts, ens mengem una barreta, recuperem l’alè i altre cop tartera avall. Aquest cop pel bon camí, arribem a baix en 1h 20′.

Ara si que podem dir que s’ha acabat això. Resumint: desnivell positiu acumulat de 1700 m, distància aprox d’uns 14 km, temps total de 2h 42′ i velocitat d’ascensió de 895 m/h.  

Ha estat un magnífic entrenament tècnic i també de coco. I aquesta setmana a descansar que diumenge que ve tocarà córrer de veritat a la marató de muntanya de Sant Llorenç Savall.

 Un llarg camí, no hi ha drecera
no es fa tan llarg si algú t’espera
un altre cop la mateixa pedra
i la sensació de donar voltes a un cercle.

…

 

Les tempestes de l’Aneto

Dijous a la nit em preparo la motxilla; com sempre a correcuita perquè demà treballo i no vull anar a dormir gaire tard. Aquest cop la carreguem bé: menjà, aigua, sac, funda de vivac, esterilla, piolet, impermeable prim, gore, una motxilla més petita per fer l’atac als cims, guants, gorro, buff i tot tipus de roba de recanvi. L’objectiu que m’he proposat, des del sofà de casa i seguint sempre “Les Sagrades Escriptures Bíbliques de los Tresmiles en 30 jornadas“, és intentar fer tots els tresmils de la zona de Posets i fent vivacs tirat per allí. Si el temps i les forçes m’acompanyen seran un total de 18 tresmils amb vivac inclòs al cim del Posets, de 3375 m.

Comença l’aventura divendres a les 3 de la tarda des de St. Joan Despí, tot sortint de la feina. En 4 hores el meu Clio “tunning” i jo ens plantem al poble d’Eriste i pujem per la pista fins a l’aparcament de la Pleta de l’Estallo (1.520 m). Comença a fosquejar, però com que ja tinc la motxilla apunt des del dijous, la carrego a l’esquena, ajusto un munt de corretjes que penjen per tot arreu, xarrupet d’aigua del “camel” i cap amunt. Pujo caminant, amb força pes però a bon ritme, i en 55 min. i amb el frontal encès arribo al Refugi Àngel Orús (2.115 m). Està a petar de gent, tothom a taula sopant o esperant el sopar. Com si fos una casa de colònies, tots parlen alt i allò sembla més aviat un galliner. Continuo la pujada ja negra nit pel GR 11.2 i a l’alçada de les Gorges de Llardaneta una densa boira em desorienta i no em deixa localitzar ni el camí ni les fites, i mira que està ben marcada la cosa. Així que m’aturo i a uns 2.300 m decideixo fer el 1er vivac. Tota la nit amb molta humitat però bona temperatura.

A les 7 del matí reprenc la marxa cap al cim del Posets, en direcció a la Canal Fonfa per buscar un lloc i amagar la motxilla. La idea és pujar al Posets, fer la Cresta de Espadas, continuar fins al Pavots, la Forqueta i fins als Eristes, després tornar als peus del Posets, recollir la gran motxilla i tornar a pujar al Posets per dormir al mateix cim. Uaaaaa!!! una flipada però possible, si el temps acompanya i el coco també. Així que al principi de la Canal Fonda amago la motxilla sota una congesta de neu i amb el mínim material surto disparat cap al Posets, o millor dit, cap a la boira. Al Collado del Diente (3.000 m) la boira és molt espessa però el meu cap segueix pensant en l’objectiu principal, així que mig grimpant pujo al 1er tresmil de la jornada: Diente de Llardana (3.094 m). Torno a baixar al coll i pujant per les fortes pendents de l’Espalda del Posets em trobo a un grup de matiners que ja van de baixada però sense el cim. Diuen que l’aresteta final és una pista de patinatge, i certament, les roques semblen de vidre i el terra rellisca un munt, i més amb les meves Asics gastadíssimes. A més a més el vent és bastant fort, molta boira i sensació de fred intens. Així que com que ja sé el que és fer una cresta en aquestes condicions, perdre’s cada dos per tres i no gaudir 100% del paissatge, decideixo fer un mós al cim del Posets i tornar a baixar a la vall. Recupero la motxilla i ja caminant, acompanyat d’una fina pluja que va caient, arribo al cotxe a la una del migdia.

Tots els meus plans inicials a la merda! Però no passa res, sempre hi ha alternatives i més a la muntanya, on hi ha tantes possibilitats… A més, em feia gràcia lo del vivac en alçada i crec que encara hi soc a temps. Només són les 2 del migdia i m’estic fotent un potent dinar a Benasque. Miro al cel,… núvols que passen com avions, però entre núvol i núvol tímids raigs de sol que penetren fins a la vall. Uaaa!! ja estic recuperat i súper motivat per tornar a pujar, a més, la idea de vivaquejar al cim de l’Aneto em ronda pel cap  i crec que pot ser una experiència molt intensa.

Enfilo gas a fondo la carretera fins al Pla de Senarta, i després uns 7 km de pista forestal fins al Puente de Corones (1.950 m). Comença a xispejar…  A 2/4 i cinc de quatre i sense desfer la motxilla inicio la pujada per la Vall de Corones. Propera parada: Aneto (3.404 m). Mentre em creuo amb excursionistes que baixen, suposo que de fer cim, vaig pujant caminant però a un ritme d’aquells que et manté més aviat altet de pulsacions. Una fina però constant pluja, d’aquella que tot ho mulla, m’acompanya des que he sortit de l’aparcament. Penso: – espero que a dalt del cim no plogui.  I si plou? Dons per això porto una bona funda de vivac impermeable. Va! anem pujant i ja es veurà – Passo el petit Ibonet de Corones (2.240 m) on ja hi ha alguna tenda acampada apunt per fer cim lendemà. Ara ve la part més dura de l’ascensió (per mi). 500 m de desnivell continus i una mica pesats fins als llacs de Corones. Durant tota la pujada segueix la pluja, ara una mica més intensa però molt més intermitent, fins que a l’alçada del 1er Ibon avanço dos caminaires una mica “puretillas” que tenen pensat acampar a l’Ibon del Medio (2.750 m). Els hi comento la meva jugada i flipen una mica; amb la pluja que no para de caure? i el mantell de núvols que tapa tots els pics de més de 3000 m? Dons sí, aquí estem! Si no pujes al cim no saps les condicions que hi ha per allà dalt. Però ben mirat, el que es veu des dels mateixos llacs de Corones parla per si sol. Els dos caminaires em diuen que si la cosa es posa xunga per allà dalt, que em faran un lloc a la tenda. Jo, encantat de trobar persones excel·lents a 2700 m, continuo per una llarga tartera que enfila directe al Collado de Corones (3.208 m). Des d’aquest coll accedeixes a la Gelera de l’Aneto i al mateix cim. Ara ja soc per sobre els 3000 m amb una boira espessísima (sort que conec el camí i està minat de fites), segueix plovent i d’aquí poc començarà a fosquejar. Però un llit calentet m’espera al cim. Estic cansat i una mica “pajara” ja que durant tota la pujada he anat bebent però no he menjat res. Així que a 3000 m i mig aixoplugat en una roca em cruspeixo una barreta, un tros de xocolata i uns quants fruits secs. Llavors apareix una clariana!!! Llàstima que només sigui una clariana de cobertura de mòvil perquè el temps segueix xunguillo. El telèfon sona i a l’altre costat me Mare, que em pregunta on paro. Li explico els meus canvis de plans d’última hora i res, que t’ho passis molt bé, vigila i bonanit. Fantàstic!

La cosa comença a complicar-se de debò a partir del Collado de Corones (3.208 m). En aquest punt canvies de vessant i tots aquets núvols i tempestes venen del nord. Així que me les menjo amb patates. Molt vent, fred i aigua-neu va caient mentre enfilo, ja sobre la neu, les pales finals de l’Aneto. Les meves Asics de córrer trinxades es començen a mullar de veritat i com que pràcticament no hi tinc sola decideixo treure el piolet, per si les mosques. Fa fred però amb el constant esforç el cos es manté calent. En aquesta última part de l’ascensió (per si vas amb bambes) hi ha l’opció de trepitjar trams de roca, però rellisca tant que prefereixo mullar-me els peus una mica trepitjant la neu que encara està toba i a més hi ha una mica de traça. Últim obstacle abans del cim: el Pas de Mahoma. La veritat és que no l’havia fet mai en aquestes condicions; a quarts de 8 de la tarda, amb tempesta i amb la roca literalment forrada de glaç. Així que per no relliscar i caure uns quants metres he de passar alguns trossos de genolls o bé com si muntés a cavall. Per fi, amb una molt dèbil llum solar que es filtra entre la boira arribo a la creu metàlica de 2′5 m que hi ha al cim. Són les 7′30h de la tarda i les 4 hores de pujada han estat 4 hores passades per aigua. Primer busco un lloc més o menys apte per vivaquejar. Desplego l’esterilla, obro la motxilla i tremolant de fred em canvio mitjons, pantalons i em trec la part de dalt mullada. Desplego sac i funda de vivac. Uaaaaaaa! Merda! esta mig moll. I dons burro, que t’esperaves!!?? Em trec les bambes i em foto tot vestit al sac. No para de ventar i segueix caient aquesta mena d’aigua-neu que mulla bastant. Dins la funda i el sac, en una situació una mica claustrofòbica i amb rampes a les cames, menjo una mica i de tant en tant trec el nas pel forat i contemplo l’exterior. Brutal! quin paissatge més tètric, tot gelat, amb la boira cada cop més fosca, la creu… i el meu cap anar pensant:  -són quasi les 8, deu hores aquí fotut, en mig de la tempesta, sense poder dormir…, si decidís baixar hauria de ser o bé ara mateix o demà al matí, perquè a mitja nit estaran les pales de la gelera glaçades i amb les bambes i un piolet… no mola.-

Primer la temperatura dins el sac és bona, però poc a poc la cosa es va refredant i començo a notar una fredor humida que recórre tot el meu cos; des dels peus fins al cap passant per dins els ossos i també em costa una mica respirar. Tremolo.

Sense pensar-m’ho dos cops surto del sac, uaaa! quin fred, ho poso tot moll i a pressió a la motxilla, em calço i m’esvaeixo com un fantasma entre la boira. Que curiós, un lloc tant freqüentat, amb el solet i la brisa que bufa quan fa bo, i ara la muntanya em mostrava l’altre cara, la més terrorífica. Ha estat genial mentre ha durat però ara toca desfer el camí ja de negra nit. Amb els 5 sentits activats i el frontal també vaig seguint el camí i les fites que em porten de nou al cotxe. Com un vaixell guiat per la llum dels fars, 2 tendes que hi ha acampades a la vora del Ibon del Medio (2.750 m) em situen el camí per on hauré de passar. Un cop al gran llac em despedeixo d’aquells dos excursionistes tant hospitalaris que havia conegut a la pujada i sense cap més entrebanc a les 10′30h de la nit em planto al Puente de Corones (1.950 m).

Ha estat genial. Un dia intens, per no oblidar, però… són les 11 d’un dissabte a la nit i estic al mig de Benasque! Encara és d’hora i…

LA NIT ÉS LLAAAAAAAAAARGA!!!  

 

Hola família!

En una nit de tardor ha nascut un pela-roques que, guiat per l’instint curiós, comença a xiular des del seu niu. Té moltes coses per explicar, però també noves aventures per passar i un munt d’experiències per viure.