En mig d’un tranquil i fred passeig matinal pels camps nevats de St. Guim, sona el mòvil:

– Aniol!!, soy Alberch, el Comandante. Mañana iremos a inaugurar una salida nueva en Montserrat, la descubrió Enrique y a ver si nos podeis ayudar un poco porque dice que hay que escalar. –

El Comandante és un saltador BASE Cubano que vam conèixer fent espéleo al Garraf. Un personatge entranyable i un dels pocs que practiquen aquesta perillosa modalitat esportiva a Espanya (uns 40 en total). 

Què significa B.A.S.E. ?
B.A.S.E. és un acrònim i significa en anglès 4 llocs fixos per saltar en paracaigudes:
B: Building (edifici)
A: Antenna (antena)
S: Span (pont, presas)
E: Earth (Terra, precipicis, muntanyes)

Sense pensarmo dos cops li dic que si i quedem amb l’Albert Crusat per anar-los a ajudar. Genial, ja tinc feina pel matí de diumenge, a més, no deixa de ser una experiència nova veure a un home caient a plom per un precipici de més de cent metres.

També s’afegeix a l’equip mun germà i tots 5 anem pujant per la pista de Can Maçana fins al Refu d’Agulles. Encara hi ha moltíssima neu i des del refu fins al punt de salt la progresió és penosa. Aquest parell volen saltar des de l’agulla de les dos puntes, per la cara nord d’Agulles. Quan arribem al peu de l’agulla ens trobem amb una placa de gel d’uns 3 o 4 metres que ens complicarà bastant l’escalada. M’equipo i començo a guarrejar per un terreny mixt de roca i gel en mig de Montserrat! Amb l’Albert muntem una reunió i fixem cordes per on pujen l’Eudald, l’Enrique i el Comandante. Des de dalt mateix de l’agulla no es pot saltar perquè no cau del tot vertical, així que hem de fer un petit ràpel de 15m per la cara nord fins a una estreta repisa. Des d’aquí la cosa baixa 135m a plom, temps suficient per caure uns metres i obrir el paracaigudes evitant una bona estarracada. L’Enrique serà el 1r ja que va ser ell qui el va descobrir. Amb el paracaigudes a l’esquena, la càmara de vídeo al casc, sense encordar i mirant de cara al buit, es disposa a saltar. No hi ha marge d’error. Concentració, silenci, una lleugera brisa… A baix, cotxes que passen per la carretera, excursionistes al fons del precipici… De sobte para el vent. L’Enrique es diu a ell mateix: -ready, set, go!- Un pas endabant amb tota la decisió del mon i a volar. Gairebé 3 segons de caiguda perfectement controlada fins que s’obre el paracaigudes. El més perillós de tot ja ha passat, ara a disfrutar d’un tranquil planeig fins a la carretera de baix. Ara és el torn del Comandante. El ràpel fins a la repisa no el veu gaire clar i baixem els dos alhora per la mateixa corda en un ràpel assistit. Es mou lent, indecís, amb imprecisió, com si aquest no fos el seu medi. Salta endabant, lluny de la paret i un cop a l’aire ja ho te tot controlat.

Nosaltres preferim baixar a peu, que tot i que es trigui una mica més és més segur. Finalment ens retrobem a Can Maçana per intercanviar fotos, vídeos i comentar l’aventura. Ens despedim i fins al pròxim salt, a la Miranda dels Ossos.

Fotos

Anuncis