Dia esplèndit amb sol, caloreta i gens de vent, perfecte per una matinal montserratina. A les 9 puntuals es dona el tret de sortida de la marxa amb una temperatura més aviat baixa, però el fort ritme imposat pel 1er ens fa entrar en calor a tots. Fins a l’Ermita del Puig intentant no perdre de vista al Peque i a l’altre màquina però ja des del començament alguna cosa em diu que avui no serà el meu dia. Les meves cames ràpidament noten la falta d’entrenament a la muntanya, pocs quilòmetres acumulats i algunes cosetes ja més personals que han invaït últimament el meu cap. En fi, tot són excuses però tot plegat em fa afluixar el ritme i amb prou feines arribo a meta en setena o vuitena posició i amb un temps de 1h i 44min. El paisatge magnífic, el recorregut molt bo, i el millor de tot: la gent. L’Ivan, la Laia, la Mireia, el Peque, en Plans, l’Estruch, l’Alexandre, en Roger i l’infatigable, incansable, incombustible Enric (que ha fet 2 voltes al circuit llarg preparant l’UTMB)… en resum, un ambient de muntanya genial on caminaires i corredors hem compartit aquesta 3a Marxa del Montserratí. 

I com que el senyor no n’ha tingut prou i el dia no es podia desaprofitar, he tingut la brillant idea de pujar a la Miranda del Príncep a fer un solitari. Necessitava contacte amb la roca per absorbir una mica d’energia perduda aquets dies. Amb el solet que ha fet avui la roca estava carregadíssima! Des de l’aparcament del Vermell vaig pujant a peu i sense pausa fins a la Cova de l’Arcada. Observo aquesta impressionant formació, agafo aire i continuo pel torrent de les Grutes fins a peu de paret. Peus de gat, magnesi i amunt 185 m de IVº molt fàcil, amb un pas de Vè i llargues rampes de IIIº. Aquesta és una via blava, la més fàcil de la Miranda del Príncep, però mentre vaig guanyant alçada, per moments tinc la sensació de volar. Un cop al cim alguna cosa que es mou per la roca em distreu l’atenció. No veig res. Llavors es torna a moure i ràpidament el caço amb la mirada. Uooou! un pela-roques montserratí! Agafat a la roca amb les urpes, el tiu puja, baixa, cap a l’esquerra, cap a la dreta… i així fins que trobi algun insecte amagat entre les esquerdes. Sembla simpàtic i intento comunicar amb ell a base de xiulets. Ni puto cas. Tot hi així ha anat bé trobar-nos perquè ens hem fet companyia mútuament. Llavors cadascú segueix el seu camí i jo flanquejo, per la dreta, les agulles del Bitllot i la Ag. Petita del Pas del Príncep. Un cop al camí, Torrent de les Grutes avall i fins al cotxe.  

Tot plegat ha anat bé per carregar piles i ordenar una mica la ment que ho necessitava per començar bé la setmana.