Després de 5 mesos de molt poca activitat física, sembla que em tornen a venir ganes de muntanyes, vols i escalades. Fins ara dedicat 100% a l’estudi, en una setmana he fet de tot,… allò que més m’agrada. Dissabte passat 37km de btt amb l’Ivan i el Victor amb parada improvitzada a esmorzar a Sant Pau de la Guàrdia (torrades, mongetes, patates, carn amb all i oli..) Diumenge estrenem la primavera amb un dia de vols a Àger. Molt bona companyia i 3 vols, l’últim el millor de tots, girant tèrmica i fent “ladera” amb en Mateu. Aquesta setmana més aviat tranquil·la a Mollet. Ja tocava després de 4 exams en un dia. I avui dissabte matinal atlètica amb l’Ivan (camí del pont amunt i descens per bateries) i una mica de friki amb l’Eudald. Al final se’ns ha fet fosc però he pogut encadenar un antic 7a del Faraó, recordant vells temps.
1er Salt Base de la història des del cim del Cavall Bernat.
Molts saltadors BASE deien que era impossible saltar des d’allà, que el seu cim arrodonit no permitia un salt net. Potser, vist des de baix semblava massa perillós i amb l’inconvenient afegit de que s’havia d’escalar… Potser algun dia algú havia de pujar fins a la moreneta amb un paracaigudes a l’esquena i comprovar el que des de baix semblaba tant difícil. 75 Anys després de la seva conquesta l’Ivan, l’Albert, l’Albretch “Comandante” i jo escalem la ruta normal del Cavall. Poques vegades passa que 4 escaladors pugin a dalt d’aquest monòlit i només 3 d’ells tornin a baixar fent ràpel per la via normal…
Vol de tarda amb l’Eudald que fa el seu 1er vol en biplaça amb el mestre Gustavo. Guanyem alçada a St. Alis, anem fins al Congost de Montrebei, jo arribo fins a la Paret de Catalunya i l’Eudald i en Gustavo fins Aragó. Després tornem arrossegant-nos una mica i aterratge al camp de la T abans que ens xucli un núvol. Total 1h 30′ de vol. Un dels millors vols que he fet, començant a practicar una mica la barrena.
En mig d’un tranquil i fred passeig matinal pels camps nevats de St. Guim, sona el mòvil:
– Aniol!!, soy Alberch, el Comandante. Mañana iremos a inaugurar una salida nueva en Montserrat, la descubrió Enrique y a ver si nos podeis ayudar un poco porque dice que hay que escalar. –
El Comandante és un saltador BASE Cubano que vam conèixer fent espéleo al Garraf. Un personatge entranyable i un dels pocs que practiquen aquesta perillosa modalitat esportiva a Espanya (uns 40 en total).
Què significaB.A.S.E. ?
B.A.S.E. és un acrònim i significa en anglès 4 llocs fixos per saltar en paracaigudes: B: Building (edifici) A: Antenna (antena) S: Span (pont, presas) E: Earth (Terra, precipicis, muntanyes)
Sense pensarmo dos cops li dic que si i quedem amb l’Albert Crusat per anar-los a ajudar. Genial, ja tinc feina pel matí de diumenge, a més, no deixa de ser una experiència nova veure a un home caient a plom per un precipici de més de cent metres.
També s’afegeix a l’equip mun germà i tots 5 anem pujant per la pista de Can Maçana fins al Refu d’Agulles. Encara hi ha moltíssima neu i des del refu fins al punt de salt la progresió és penosa. Aquest parell volen saltar des de l’agulla de les dos puntes, per la cara nord d’Agulles. Quan arribem al peu de l’agulla ens trobem amb una placa de gel d’uns 3 o 4 metres que ens complicarà bastant l’escalada. M’equipo i començo a guarrejar per un terreny mixt de roca i gel en mig de Montserrat! Amb l’Albert muntem una reunió i fixem cordes per on pujen l’Eudald, l’Enrique i el Comandante. Des de dalt mateix de l’agulla no es pot saltar perquè no cau del tot vertical, així que hem de fer un petit ràpel de 15m per la cara nord fins a una estreta repisa. Des d’aquí la cosa baixa 135m a plom, temps suficient per caure uns metres i obrir el paracaigudes evitant una bona estarracada. L’Enrique serà el 1r ja que va ser ell qui el va descobrir. Amb el paracaigudes a l’esquena, la càmara de vídeo al casc, sense encordar i mirant de cara al buit, es disposa a saltar. No hi ha marge d’error. Concentració, silenci, una lleugera brisa… A baix, cotxes que passen per la carretera, excursionistes al fons del precipici… De sobte para el vent. L’Enrique es diu a ell mateix: -ready, set, go!- Un pas endabant amb tota la decisió del mon i a volar. Gairebé 3 segons de caiguda perfectement controlada fins que s’obre el paracaigudes. El més perillós de tot ja ha passat, ara a disfrutar d’un tranquil planeig fins a la carretera de baix. Ara és el torn del Comandante. El ràpel fins a la repisa no el veu gaire clar i baixem els dos alhora per la mateixa corda en un ràpel assistit. Es mou lent, indecís, amb imprecisió, com si aquest no fos el seu medi. Salta endabant, lluny de la paret i un cop a l’aire ja ho te tot controlat.
Nosaltres preferim baixar a peu, que tot i que es trigui una mica més és més segur. Finalment ens retrobem a Can Maçana per intercanviar fotos, vídeos i comentar l’aventura. Ens despedim i fins al pròxim salt, a la Miranda dels Ossos.
Matí d’escalada clàssica al laberint montserratí d’Agulles. La roca: la Bessona Inferior. La via: la Picazo.
Han estat una mica més de cent metres d’escalada repartits en 4 llargs. El 1r (6a) l’obro jo, molt finet i humit on els peus rellisquen de valent. Equilibri, moviments lents i molt suaus i apretant fort els dits. Al 2on llarg (V+) surt el sol i en Roger vola sobre una roca excel·lent i amb canto. El 3r (6b) són uns 40 m d’escalada tècnica amb un parell de sortides blokeres i el 4t (Ae) desplom curtet d’artifo i passejadeta fins al cim. Un cop dalt, ràpel per la cara oest i des del collet fem també la normal de la Bessona Superior.
Aquest diumenge 28 de febrer amb la secció juvenil de 4000peus hem explorat l’interior de la terra amb una claustrofòbica excursió al Garraf. 16 Valents ens hem iniciat en l’espeleologia a l’Avenc Emili Sabaté, de 40 m de fondària.
Després d’esmorzar i muntar una potent instal·lació a prova de bombes (11 anclatges d’expansió), un a un rapelem els primers 20 m de la cova. És un ràpel mig volat que ens porta a una gran sala plena d’estalactites, columnes, coliflors, banderes… Aparentment sembla ja el final de l’excursió, però una estreta gatera ens permet continuar, això si, reptant a través d’escletxes mooooooolt estretes. Abans d’arribar a l’última gran sala hem de superar el famós pas conegut amb el nom de “tap de champany”. I com bé diu el seu nom… Dons això, encongir bé les espatlles i si passa el cap el reste també. És increïble la sensació que es té un cop superat aquest pas. Com tornar a néixer!
Foto de grup al fons de l’avenc, apaguem tots els frontals i després d’uns quants intents i molts esforços, el més difícil de tot: 10 segons de silenci absolut on només se sent el tic-tic de les gotes que cauen. La tornada es fa pel mateix camí i finalment tornem a ser a l’exterior en un temps récord. Aquets joves collbatonins són unes màquines! Felicitats a tots! I com que ens ha sobrat una mica de temps, acabem el dia amb una escaladeta fàcil a Penya Ginesta.
Aquest dimarts l’Álex i jo ens estrenem en el mon de l’espeleologia a l’Avenc de Pouetons, a la regió d’Agulles. Des de Can Maçana, una horeta d’aproximació fins a la boca del pou. Muntem instal·lació i ens endinsem en la foscor com engollits per la muntanya. Baixem els primers 55m de fantasia subterrània. En el nostre primer descens ens acompanya en tot moment una intensa i constant pluja. Després d’un dia tan plujós com el d’avui, l’aigua filtra en forma de petits regalims i petites cascades que mullen i enfanguen la cova.
Ara toca reptar una mica per una estreta gatera que ens portarà fins a una diaclasis (esquerda) vertical d’uns 50 cm d’ample. Arribem fins a la cota -60 m, aproximadament la meitat de l’avenc, i girem cua que ja és tard. Amb la nostra tècnica una mica penosa, tot s’ha de dir, anem remuntant les cordes fins a la superfície. Passem de la foscor subterrània a la foscor de la nit, i sense apagar els frontals retornem a Can Maçana.
Dia esplèndit amb sol, caloreta i gens de vent, perfecte per una matinal montserratina. A les 9 puntuals es dona el tret de sortida de la marxa amb una temperatura més aviat baixa, però el fort ritme imposat pel 1er ens fa entrar en calor a tots. Fins a l’Ermita del Puig intentant no perdre de vista al Peque i a l’altre màquina però ja des del començament alguna cosa em diu que avui no serà el meu dia. Les meves cames ràpidament noten la falta d’entrenament a la muntanya, pocs quilòmetres acumulats i algunes cosetes ja més personals que han invaït últimament el meu cap. En fi, tot són excuses però tot plegat em fa afluixar el ritme i amb prou feines arribo a meta en setena o vuitena posició i amb un temps de 1h i 44min. El paisatge magnífic, el recorregut molt bo, i el millor de tot: la gent. L’Ivan, la Laia, la Mireia, el Peque, en Plans, l’Estruch, l’Alexandre, en Roger i l’infatigable, incansable, incombustible Enric (que ha fet 2 voltes al circuit llarg preparant l’UTMB)… en resum, un ambient de muntanya genial on caminaires i corredors hem compartit aquesta 3a Marxa del Montserratí.
I com que el senyor no n’ha tingut prou i el dia no es podia desaprofitar, he tingut la brillant idea de pujar a la Miranda del Príncep a fer un solitari. Necessitava contacte amb la roca per absorbir una mica d’energia perduda aquets dies. Amb el solet que ha fet avui la roca estava carregadíssima! Des de l’aparcament del Vermell vaig pujant a peu i sense pausa fins a la Cova de l’Arcada. Observo aquesta impressionant formació, agafo aire i continuo pel torrent de les Grutes fins a peu de paret. Peus de gat, magnesi i amunt 185 m de IVº molt fàcil, amb un pas de Vè i llargues rampes de IIIº. Aquesta és una via blava, la més fàcil de la Miranda del Príncep, però mentre vaig guanyant alçada, per moments tinc la sensació de volar. Un cop al cim alguna cosa que es mou per la roca em distreu l’atenció. No veig res. Llavors es torna a moure i ràpidament el caço amb la mirada. Uooou! un pela-roquesmontserratí! Agafat a la roca amb les urpes, el tiu puja, baixa, cap a l’esquerra, cap a la dreta… i així fins que trobi algun insecte amagat entre les esquerdes. Sembla simpàtic i intento comunicar amb ell a base de xiulets. Ni puto cas. Tot hi així ha anat bé trobar-nos perquè ens hem fet companyia mútuament. Llavors cadascú segueix el seu camí i jo flanquejo, per la dreta, les agulles del Bitllot i la Ag. Petita del Pas del Príncep. Un cop al camí, Torrent de les Grutes avall i fins al cotxe.
Tot plegat ha anat bé per carregar piles i ordenar una mica la ment que ho necessitava per començar bé la setmana.
¿QUE BUSCAS ALLA ARRIBA?
¿QUE ENCUENTRAS?
...¿Qué busco en la montaña?
¿Qué encuentro?
¿No sabes?... armonía de luces y colores, y melodías de amor entre las flores y en el pinar sinfonías del viento.
Cantos entre rocas de riachuelos, tintinear del clavo y el mosquetón, notas de martillo; ton, ton, ton. Y rápidos rápeles como vuelos.
Silencios de peligro en la pared... del cuerpo suspendido en el vacío, el ansia de subir, subir..., la sed de un infinito cielo y de armonía de estrellas que tiemblan y sonríen.
¿Qué encuentro allá arriba? Música y Poesía.
------- Carlos Re --------
"La solitud és una força que t'aniquila si no estàs preparat per suportar-la, però que et du més enllà de les teves possibilitats si saps aprofitar-la en el teu benefici."
---- Reinhold Messner. Solo ----
"Perquè, com no tothom suporta la solitud, no tothom l'estima. Però qui aconsegueix de suportar-la, sent que es compenetra de debò amb la muntanya, que s'hi integra plenament, absorbit i transfigurat per les seves forces misterioses i ocultes."
Pela-roques 
